No soc en Miquel Iceta : PSC / Estratègia / Part II

Sovint , en els nostres diaris apareix citada la figura de Sun Tzu . Aquest militar ( s. V aC ) xinès va escriure el que es considera el primer tractat d’estratègia militar conegut. Ara bé, la lectura d’aquest manual  ha incidit en d’altres camps aliens al militar; així es possible extreure conclusions funcionals aplicables per a l’economia i la política.

Sun Tzu i el PSC ?

Centrarem aquesta estratègia ficció sobre la base dels tres factors bàsics recollits en l’Art de la Guerra : les persones , les circumstàncies i les respostes.

Segons Sunzi , la probabilitat que un estat guanyi o perdi una guerra depèn , en primer lloc , de la força moral del seu sobirà. En aquest cas el PSC ha de mesurar si la suma de  factors com el lideratge , el carisma , el coratge , la rectitud o la fermesa  li permeten escenificar i projectar una imatge d’ordre i disciplina en l’organització . Un ordre disciplinari sense escletxes internes i amb veu pròpia , un ordre que li permeti dominar la logística pròpia de l’exercici del govern, el control de l’agenda política i del missatge.

Pel que fa a les circumstancies , Sunzi ens remarca que cal ponderar les condicions climàtiques ( Circuit estatutari prospectiu  VS recorregut estatutari retrospectiu / Nou candidat VS Jose Montilla ) i del terreny ( sòl per guaret / sòl fèrtil ) . Altres elements que apunta Sunzi, com la capacitat militar de l’armament ( mobilització propi exèrcit i del contrari ) , l’equilibri de forces ( armament defensiu o nou armament ofensiu ) o la interacció d’aquest elements en una nova força concreta, una nova força que li permeti dominar l’agenda mediàtica, el control del nou missatge i deixi inerta la pólvora de l’enemic.

Pel que fa a les respostes , el principal ensenyament de Sunzi apel·la a la capacitat d’adaptació a les circumstancies , una capacitat que requereix discerniment , valor i flexibilitat. Tal com recull Sunzi , aquesta capacitat d’adaptació beu de la relació entre el yin i el yang . Dos conceptes que expressen la relació dinàmica entre dos elements antònims, com ara llum / foscor, sol / ombra etc… Discerniment per entendre que el recorregut del tripartit està esgotat i afeblit el seu missatge, valor per sacrificar l’exercici del poder personal en benefici del país, i flexibilitat per gestionar un nou relat de futur i canvi, un relat prou atractiu  que regeneri l’escena política i desarmi a l’enemic.

Entre els aspectes més importants de qualsevol conflicte , trobem dos conceptes : avantatges i desavantatges / maniobres ortodoxes i maniobres inesperades. En el primer parell de conceptes segons Sunzi , cal extreure els avantatges que rauen en els desavantatges ( Continuïtat o Canvi ) i tanmateix evitar els desavantatges que rauen en els avantatges ( Nou Missatge o  Consolidació de Marca ). El segon parell de conceptes ens diu que l’èxit en les respostes ha de defugir el “ manual clàssic d’instruccions” , és a dir seguiment de les regles ortodoxes , per tant previsibles. D’altra banda – coneixent les nostres debilitats i les fortaleses de l’enemic –  l’estrateg coneixedor de la “ dao” de la guerra pot aplicar una maniobra inesperada , una maniobra que desconcerti a l’enemic,  desarmi emocionalment al seu exèrcit, apaivagui el desànim propi del nostre exèrcit i atorgui un relat nou i atractiu a la població sobirana : Montserrat TURA.

PSC: Estratègia / PART I

Tots els indicadors demoscòpics apunten a una desmobilització de l’electorat del PSC. Aquesta tendència es contraposa a la mobilització de l’electorat de CIU. Aquest grup solidifica l’afinitat del seu potencial electorat sobre la base del descontentament generalitzat de la crisi econòmica ( en el creuament de record de vot dels seus darrers votants aquest fet , tant en l’agenda personal – principal preocupació-  com l’agenda pública  – principal preocupació del país- ). Aquesta percepció ( present i futura / tan en la percepció futura sobre el devenir econòmic i polític ) s’acumula de forma reiterada  durant els darrers mesos ( fet que atorga validesa al relat de CIU) i gaudeix d’una major presència que en la resta de votants ( ERC, PSC i ICV) .

Tàcticament , CIU ha jugat amb habilitat en el desgast del nou govern d’entesa . CIU ha defugit un debat de crispació permanent , que li ha permès donar suport al govern en determinats temes ( educació, llei electoral ) , accentuant en determinats temes les divergències del govern d’entesa ( llei de vegueries, llei electoral, llei de successions). Ara bé , determinats temes com el suport a les consultes populars del 13-D poden generar arguments ( tal com el PSC accentuarà en el futur ) que desestabilitzin la centralitat moderada del votant de centre ( un votant racional, enèmic dels extrems i de les aventures maximalistes / un votant essencial en qualsevol votació racional – eleccions on el vot econòmic assolirà major preeminència que el vot ideològic ) .

És en aquest punt ( la centralitat moderada de l’elector de centre ) a on el PSC comença a articular la seva estratègia de futur. Probablement ( de fet alguns elements apunten cap aquí ; negació de la llibertat de vot en el futur debat taurí , defensa de la via estatutària front a la via independentista ) aquest grup exercirà una campanya fonamentada en un missatge dicotòmic que apel·li a  la contraposició entre la moderació del PSC i l’extremisme sobiranista de CIU. En aquest punt, el PSC reforçarà una campanya ideològica polaritzada agressiva que dificultarà la centralitat de les veus moderades de CIU ( no resulta en aquest punt gratuïta la no presencia de candidat Mas en el debat de les consultes ) , i amplificarà amb escreix les veus independentistes de CIU ( atenció al paper futur de Felip Puig ) . Tot i això les dificultats del PSC operen en un altre àmbit preocupant , la necessitat de donar més relleu al pal de paller de Barcelona i al seu alcalde ( avui molt qüestionat i amb una adhesió poc sòlida entre les bases) . En un altre punt , en el debat de les vegueries ( fet que de nou amaga –un cop més- el debat sobre la reforma de la llei electoral ) CIU pot articular un debat molt interessant ( fet que reforçarà la clàssica lluita entre centre – area metropolitana- i perifèria – , una lluita que en bona part genera rèdits positius a CIU i que torna a subratllar la marca que associa al PSC a la divisió provincial “ sucursalista”).

Pel que fa a L’estatut , tot sembla apuntar a una sentència de castració química ( recollida amb anterioritat en aquest bloc ) . Si aquest fos el cas , el PSC defensarà amb força ( i nuarà de nou la “ radicalitat d’ERC a la de CIU ) l’avanç de l’estatut en paral·lel a la necessitat d’abandonar debats “ estèrils “ i avalar la seva política sobre la base de la primacia de la crisi ( reforç de l’avanç estatutari i el nou finançament) . Raó front a emoció. De nou Fets contra Paraules, Moderació contra radicalitat, Centralitat contra Extremisme. La clau ?  com mobilitzar als votants propis descontents i endegar la por als votants de centre .

Un Viatge al Centre del Govern / Josema Alonso

Durant la taula de PDF ” Transparency and Participation : Changing the Equation ” Jose M. Alonso ens va oferir aquest video , i a mesura que aquest s’emetia , les següents reflexions . Reflexions que molt amablement ens ofereix en els seu blog ( video , slideshare i transcripció escrita). No us ho perdeu.

Un viatge al centre del govern ( escrit que va oferir durant el pase del video ):

La Terra, el nostre planeta mare, una peça fascinant de l’Univers per a tots nosaltres, incloent al Professor Otto Lindenbrock. Viatge al Centre de la Terra (de Jules Verne, 1864), segueix una trama en la qual el Professor Lindenbrock està fascinated i incrementalment entusiasmat pels missatges ocults en criptogrames escrits en un idioma estrany (rúnic) i els tresors que es puguin trobar després ells. Desxifrar cada missatge el porta a ell (el seu nebot Alex, i la seva donzella Marta) un pas més a prop del centre del nostre planeta on se suposa que aquests tresors es troben amagats, però, com arribar-hi?

Per arribar al centre de la Terra (el nucli), un ha de travessar diverses capes, concretament l’escorça i el mantell. Aquestes capes són molt difícils de traspassar (és gairebé impossible pra ells), però el seu interès en conèixer una mica més a cada pas i les coses fascinants que els podrien estar esperant, els animen a superar tot tipus de situacions difícils.

El punt de partida del viatge s’amaga després del primer missatge: Snæfellsjökull, un volcà a Islàndia. De fet, punts de partida prometedors haurien de ser aquells com els volcans i els cràters, en els que un pot travessar diversos quilòmetres “sense massa problemes”. El grup ha de resoldre diversos enigmes al llarg del camí per seguir endavant. Recordeu, no estaven segurs del que els esperava al final del mateix. Després de tot, no ho podien veure des de l’exterior. Des de l’escorça, són 6.000Km fins al nucli.

Tornem al “món real” per un moment (després de tot, el llibre és de ciència ficció, o no?).Diguem que el nucli són les dades i que totes les capes que els envolten són les estructures de l’Administració que envolten a les dades per preservar, protegir-los, gestionar-los i (massa sovint) per enfosquir. Penseu en departaments TI, de seguretat i en cada artefacte organitzacional que tingui alguna cosa a veure amb les dades.

Ja que som aquí, per què no allunyar-se unes quantes capes cap a dalt? El Planeta Terra és només un en una galàxia i no és l’únic amb aquesta estructura. Si un dóna un cop d’ull a altres com Mart, l’estructura és gairebé la mateixa, un nucli i diverses capes rodejant-lo. El mateix passa amb Mercuri, i amb molts més, fins i tot les llunes i satèl.lits dels planetes semblen seguir una estructura similar. Alguns tenen un nucli més gran que altres, alguns tenen més capes entre el nucli i l’escorça però, en general, el fenomen es repeteix.

De tornada al nostre context d’administració, govern i informació pública, reconeixem el patró.Algunes administracions produeixen més dades que altres. Algunes estructures són més complexes que altres depenent del govern del que parlem. Alguns governs tenen més departaments, agències (Llámalo com vulguis) entre les dades i l’escorça o, més concretament, entre les dades i el poble. Sí, el poble, allà fora, sobre l’escorça, la majoria d’ells (nosaltres) sense ni tan sols imaginar el que el nucli atresora.

Hi ha hagut moments en la història en què la Terra i altres planetes han experimentat successos importants, alguns d’ells bastant traumàtics, com les col.lisions de meteorits. Això ha portat a canvis en la seva estructura i també a l’evolució.

Per fortuna, alguns de nosaltres, el poble, estem recomanant encaridament a les administracions que facin el que sigui just: alliberar les dades del poble. No parlo dels sospitosos habituals opacs (dades relacionades amb la seguretat nacional, amb la privacitat, i similars) si no de totes aquelles dades amagats entre massa capes per cap raó aparent res més que no publicar “per si de cas”, el que he anomenat en diverses ocasions “foscor per defecte”. Les coses estan canviant de forma interessant al llarg i ample del món en l’últim any o dos, el govern està començant a obrir les seves portes. Les capes es fan més transparents, i la dificultat de “trobar un volcà” per on començar o desxifrar un enigma es converteix en una mica menys necessari. Els volcans i cràters estan per tot arreu, fins i tot comencen a aparèixer alguns camins pavimentats cap al nucli.

Encara hi ha molt per fer en el sentit de com millorar els procediments, com facilitar l’accés a les dades, com fer que puguin enllaçar-se de manera que els interessats puguin reutilitzar, barrejar, visualitzar-los de la manera que els vingui de gust. El Planeta Terra és només un en una galàxia, a l’Univers, però com Charles Eames va dir: “al final, tot connecta”.

Penseu en gran i recordeu, alliberar les dades del poble significa retornar als seus veritables propietaris. No és això una cosa meravellosa?

Personal Democracy Forum -BCN 20/21 NOV

Durant els pròxims dos dies es durà a terme a Barcelona el Personal Democracy Forum. Aquesta trobada , provinent d’ EEUU, vol escenificar , debatre i extrapolar conclusions i aprenentatges en relació a la política i les noves tecnologies. Durant els pròxims dos dies , politòlegs, polítics , tècnics, i persones vinculades a aquest nou camp debatran i compartiran les experiències.  Totes elles adreçades a la busca d’espais d’interlocució , debat, interactivitat i deliberació entre la política i la ciutadania. Probablement , ara que les pautes conductuals dels ciutadans i els seus representats divergeixen en quan al grau de legitimitat , accessibilitat i sociabilitat política, aquest espai ens permetrà taxar aquelles experiències comparades d’altres països i administracions  i fiscalitzar el dèficit dels nostres propis espais d’intercanvi polític.

L’aposta del fòrum resulta encisadora, tan per la qualitat dels ponents , com per els temes a tractar. Si voleu fer el seguiment de les sessions podeu accedir a través de la pàgina twitter del fòrum.

Partits Polítics ( I+D)

Els nous canvis tecnològics perfilen nous comportaments i hàbits socials. Sembla obvi. Cert. L’adaptació per part dels múltiples actors empresarials, econòmics , serveis i ens institucionals està en curs. Les noves tecnologies determinen noves formes de comportament social. Un nou espai que sociabilitza a l’individu entorn a noves pautes : unes pautes de comportament que defugen la comunicació unidireccional ( teledirigida), fragmenta als individus en perfils molt heterogenis ( hipersegmentació dels targets ) i hiperpersonalitza els hàbits de consum ( El ciutadà online busca continguts àgils , de qualitat i accessibles ) d’aquests individus.

I els partits polítics estatals ? De moment expectants als canvis , immobilistes pel que fa a aquests nous hàbits de comportament ( l’ús instrumental de les noves tecnologies opera en la forma però no en el fons . L’ús obeeix a la necessitat imperativa d’existir en aquest nou espai , per bé que no modifiquen el fons de l’exercici polític ) i porucs d’innovar per por a perdre el control sobre el missatge , el missatger i el receptor.

Cal entendre que els ciutadans no operen sota les directrius dels missatges unidireccionals ( TV, premsa i comunicació ) . Els nous hàbits de comportament ( consum , oci , educatius , serveis ) transfereixen als individus el control , la sortida i fins i tot la veu , pel que fa a la comunicació. En aquest apartat , els grups polítics han d’entendre que el ciutadà del segle XXI opera com Word Cloud ( núvols de paraules ). El nou elector està hipersegmentat , no digereix fàcilment la comunicació unidireccional i dilueix el seu comportament al marge d’etiquetes ideològiques del segle XX ( dretes o esquerres ). Un elector més complexa , més crític , més informat i que demanda comportaments conductuals deliberatius ( possibilitat de veu ) i participatius ( entrada i sortida ).

 

Així , de la mateixa forma que la qualitat , l’accessibilitat i agilitat són prioritaris en múltiples camps , pel que fa a la operativitat política i el funcionament dels partits polítics , aquests han de vehicular noves formes d’actuar. Unes noves formes que tinguin com a pilars bàsics l’accountability (mecanismes de responsabilitat política real) , la transparència i l’accessibilitat dels ciutadans.

 

La Crisi dels Partits Polítics.

En el món homèric la realitat social i institucional s’alimenta de tres elements bàsics : el llinatge , la pertinença a “ l’oikos” ( la casa) i l’existència d’una comunitat organitzada. Avui , uns segles desprès , la comunitat política organitzada ( partits polítics) i institucional sembla articular-se al voltant dels mateixos eixos relacionals ( en contraposició a una comunitat organitzada molt feble i sovint presonera de les dadives institucionals ). Llinatge i pertinença a l’oikos.

Aquest oikos del món grec determina i defineix el conjunt de forces i relacions que envolten a l’entorn familiar , un entorn familiar jeràrquic , determinista i opac , un entorn concebut com una unitat jeràrquica autàrquica. En tot oikos el cap exerceix l’autoritat sobre tots els membres de la “ família” i sobre el personal vinculat a aquesta “família”.

Ara que la desafecció política ha esdevingut un concepte no únicament conjuntural i que cotitza a l’alça , cal que les organitzacions polítiques innovin cap a noves formes de democràcia deliberativa i participatives , noves formes de participació bidireccional en relació als nous comportaments socials . Certament aquesta innovació provoca un gran temor envers a la possible pèrdua del control autàrquic dels partits polítics sobre els seus dirigents i el control del missatge unívoc. Regenerar o morir ? La qüestió no és el poder simbòlic del partit , sinó tenir accés a aquest propi partit. En aquest punt us recomano dos magnífics articles : Josep Ramoneda “ Qué hacer con los partidos ? ” i Timothy Garton Ash “ El follón de la política “ .